Quadern de Viatge

Amb aquesta entrada només us volem informar d’un petit afegit a la pàgina, que esperem que us agradi i us faci servei.

Com bé observareu a la barra superior, teniu una nova pestanya, la de “Mapa del Quadern”, on trobareu tots els indrets de que parlem a aquesta pàgina, indicats a un mapa, per tal que us siguin més fàcils de trobar i localitzar.

També podeu trobar aquest mapa a la columna de la dreta ;)

Cada punt  del mapa està associat a l’entrada que en parla, i també anirem enllaçant cada lloc de l’entrada amb el seu punt al mapa.

Esperem que us ajudi si heu de consultar algun dels llocs.

I qualsevol suggeriment, ja sabeu!

Un dels certàmens més reconeguts en el món del periodisme és Visa pour l’image, un recull d’exposicions fotogràfiques que es celebra anualment a la ciutat de Perpinyà (França).

Com a novetat, en aquest 2012 va haver una petita mostra que va abandonar aquesta localitat per portar-la a Barcelona, més concretament al CCCB, així que vam aprofitar aquesta oportunitat per veure aquesta mostra de les millors exposicions que es van poder veure a Perpinyà durant l’edició del 2011 de Visa pour l’image a propet de casa.

Més concretament hi havia 2 exposicions de la totalitat que conformen el festival francès, potser poc, però suficient per poder gaudir d’una bona estona de bon fotoperiodisme.

Una de les exposicions anava sobre la desgràcia que va sacsejar l’any passat el Japó amb el terratrèmol i posterior desgracia nuclear. Fotografies impressionants on es podria veure la verdadera magnitud de la tragèdia.

Una altre exposició sobre les pel·lícules de narcos que es realitzen a Mèxic, un món desconegut per la gran majoria de gent.

Vam aprofitar l’estància a la capital catalana per gaudir d’un altre val de descompte, més concretament d’una graellada de carn al restaurant argentí de Barcelona Viento de Plata. Teníem una graellada complerta, entrant i vi per 29 euros a Groupon.

Va estar bé la graellada, bona i abundant, però el problema va ser quan vam agafar postres. Aquí ens van fotre una clavada que es va anar a norris tot el descompte que portàvem de casa. Ja sabeu si agafeu un val descompte d’aquest local, no us sortiu del menú proposat.

Experiència de visa pour l’image per repetir, restaurant argentí, potser no cal amb les opcions que es poden trobar a internet.

Si voleu localitzar el CCCB o el restaurant Viento del Plata, cliqueu-hi.

Fa unes setmanes vam anar a celebrar el meu aniversari.

Volíem aprofitar un val descompte a un restaurant, però no va ser possible perquè no ens van facilitar lloc. Aquest vale ja us l’explicarem perquè encara no l’hem gaudit.

De tota manera, com que anem acumulant vals descompte, teníem aquest altre, del que us parlaré, i ens va semblar una bona opció bescanviar-lo pel meu sopar d’aniversari.

En Francesc va venir des de Tarragona i vam anar a sopar a Lo Fantàstic.

Teníem el val a través de Groupon, que ens oferia, per 39€ per a quatre persones: 26 tapes (13 duplicades), dues ampolles de vi i pa gallec torrat amb tomàquet.

Les tapes que vam tastar van ser: braves, xoriço picant, lacón, xipirons, pinxo morú, musclos al vapor, llagostins cuits, truita de patates, fuet, croquetes, olives, formatge i ensaladilla rusa.

El lloc és tranquil i l’ambient és agradable.

Ara bé, l’ordre en que serveixen les tapes és una mica especial. No el vam acabar d’entendre. Van començar amb algunes de calentes barrejades amb fredes, i van acabar amb el xoriço, el fuet i el formatge. Potser a casa nostra, o a la vostra també, haguèssim optat per servir primer les fredes (de menor a major complexitat) i seguir amb les calentes.

Tot i que les tapes són petites no ens vam quedar pas amb gana donada l’abundància i diversitat de tapes. Per a tots els gustos!

Un aspecte a destacar seria el de la beguda. Com he comentat, amb el menú entraves dues ampolles de vi. Nosaltres en vam demanar una i una d’aigua, que ens van cobrar. No és que no ens sembli bé pagar-la, cap problema, però hagués estat un detall haver-la inclós dins el menú, donat que no vam arribar a demanar una segona ampolla de vi.

En resum, un lloc agradable i correcte, però que en principi no repetiríem.

La TapAlta és una iniciativa gastronòmica de la Part Alta de Tarragona. Es tracta d’un recorregut per diferents locals del casc antic que promocionen la gastronomia en forma de tapa, tots els dijous de 20.00 a 22.00 hores, durant tot l’any.

Cada establiment, prop d’una vintena de locals s’han adherit a aquesta iniciativa, proposa dues tapes a triar i cadascuna d’elles, les podràs acompanyar d’una copa de vi, cava, cervesa o refresc al preu de 2,5 euros la tapa. Cada mes les tapes proposades van canviant.

Nosaltres fins aquest passat mes d’abril no ens vam apropar a fer la primera degustació TapAltiana. I després de fer una selecció de totes les propostes, vam sortir amb la intenció de provar 4 d’elles. Ara us mostrem els locals amb una fotografia de la tapa, descripció i l’opinió de cadascun de nosaltres dos.

La Cova.

Proposava dues minicoques, i com havíem anat a sopar feia poc temps vam decantar-nos per començar la nit per aquest local. Les tapes proposades eren minicoca de ceba, bacon i formatge de cabra per un costat i per l’altre minicoca de rúcula, pernil i formatge.

Ana: ja havíem estat, així que no em van sorprendre, tot i això, senzilles però bones.

Francesc: Em van semblar molt bones, una tapa no molt sofisticada però bona elecció per començar la nit

Tecla 60.

Poma farcida de confit d’ànec i foie, i l’altre tapa es tractava de caneló de primavera.

Ana: anava amb més espectativa per la poma i va guanyar el caneló. Totes dues bones. Potser per trobar-li un què a la poma: una mica dureta tot i estar feta al forn.

Francesc: El caneló molt bo, no és de carn, perquè us feu una idea és el mateix condiment de quan es fan els ous farcits. La poma correcte.

La Queveda.

La primera tapa es tractava d’una broqueta llagostins amb salsa tàperes, mentre la segona era un tall de formatge de cabra amb bacon i vinagreta.

Ana: el local ja es veu a primer cop d’ull que no és gens sofisticat. Tot i així penses que si estan dins la TapAlta serà per alguna cosa… doncs no… ni punt de comparació amb els altres. Un parell de tapes ben escasses i gens treballades.

Francesc: Sens dubte la desil·lusió de la nit. Tapes poc treballades. Molt hauran de captivarnos en properes propostes per tornar a aquest local per TapAlta.

Cal Peter.

El darrer lloc escollit va ser Cal Peter on ens van oferir Milfulls de patata, formatge i encenalls de pernil i delícies de vedella amb bolets a l’estil de l’àvia.

Ana: després de la frustració anterior, i tot i que havíem d’anar a fer una altre tapa però el local estava ple, vam anar a parar a Cal Peter. Només per la fotografia i la presentació ja veiem que la nit va millorar. Però a més de l’elaboració i la delicadesa amb la que semblaven cuinades, el sabor de la vedella era de cuinat de tota la vida!

Francesc: Sens dubte la millor combinació de tota la nit. Que dir de la vedella, genial i el milfulls no es quedava enrere. Haurem d’estar atents a les propostes del Peter.

I fins aquí les propostes del TapAlta d’Abril, esperem poder fer-ho molts mesos més i seguint explicant-vols les propostes gastronòmiques de Tarragona, una bona forma de descobrir indrets que desconeixíem i que algun dia visitarem amb més calma per fer un sopar per exemple, el Tecla 60 està apuntat a la ment ;)

Podeu localitzar La Cova, La Queveda, Tecla 60 i Cal Peter al mapa. Cliqueu-hi.

El 7 de gener ens vam dirigir al teatre Coliseum de Barcelona per veure la obra teatral, més aviat successió de monòlegs enllaçats entre ells mitjançant cançons i petits diàlegs, del grup mediàtic Terrat Pack, es a dir, Buenafuente i companyia.

El Terrat Pack el formen quatre persones, i en l’edició d’aquest any, a diferencia de l’anterior esta format per Andreu Buenafuente, Berto Romero, José Corbacho i Ana Morgade, que substitueix a Jordi Evolé que va abandonar l’edició del 2012 per centrar-se en el seu programa de televisió. No cal que us expliqui massa en que consisteix el prop de dues hores que dura l’espectacle, ja que suposo que ja us imaginareu si sou espectadors dels programes de la factoria Terrat.

L’espectacle el comença en Jose Corbacho. Cal dir que esta brillant, bé en la seva línia de provocador/showman que ens té acostumat. Tot seguit li toca el torn a la senyoreta del grup, Ana Morgade. Esta bé, però sota el meu punt de vista, dels quatre és el més fluixet de tots. Berto Romero com no podria ser d’una altre forma, genial, va haver un parell de cops on l’atac de riure quasi ens provoca algun ensurt. I per últim li va tocar el torn al cap de cartell, l’Andreu Buenafuente, on va fer paler el seu talent com a monologuista.

L’espectacle és en castellà, tot i que com els nois són catalans i l’obra era a Barcelona, intercalaven paraules catalanes, que els hi feia donar un toc més rodó a tot l’espectacle. Si el Terrat Pack actua a la vostra població, tot el preu de l’entrada, no us ho penseu, us fareu un bon tip de riure.

M’oblidava una cosa, tot no va ser tant maco, hi va haver un problema, no per l’obra en si, sinó pel teatre i es que vam agafar les entrades pel segon amfiteatre, no havien altres disponibles, i s’ha de dir que des d’allí la visió es bastant dolenta, s’està molt per sobre de l’escenari i sinó t’arrepenges endavant la visió d’algunes parts del teatre es fa difícil, així que ja sabeu si aneu al Coliseum de Barcelona, vigileu on compreu les entrades.

Web del Terrat Pack

Fa aproximadament un mes, aprofitant els dies de descans de Setmana Santa, vam fer una escapada per la comarca del Priorat, concretament per visitar la Cartoixa d’Escaladei.

En Francesc ja havia estat anteriorment i em volia fer conéixer la zona, tant pels records d’infantesa de la vila, com per la sorpresa que provoca visitar el monument.

Si l’aneu a visitar haureu de posar imaginació, perquè malauradament s’hi conserva en mal estat tot i les feines de restauració. Tot i així val la pena per fer-se a la idea, amb una recreació mental, del que va ser en el seu temps aquest Monestir.

Amb un audiovisual fet d’imatges amb banda sonora, podreu fer-vos una recreació de la seva història i cronologia.

A l’interior trobareu una cel·la restaurada (la superfície de la qual ja m’agradaria a mi avui dia per un piset!!).

Les obres de restauració de les dues esglésies encara continuen, de fet no es poden visitar, romanen tancades, i com a molt s’hi pot fer un passeig pels voltants i pel que serien les restes de les cel·les i els claustres. Això sí, enclavant entre muntanyes.

Si tireu una mica la vista enrere, recordareu que aquesta passada Setmana Santa va ser un xic plujosa. Doncs bé, tot i que el temps ens va acabar respectant, el dia va començar amb plujims.

Un cop visitat el monument ens vam adreçar al poble d’Escaladei, molt i molt petit però molt acollidor, i vam dinar d’allò més bé. Un menú de 9€, al centre del poble, amb escudella i macarrons de primer, cuixetes de pollastre amb ceba caremelitzada i pastís de pinya…. mmmm per llepar-s’hi els dits!

Per baixar el menú ens vam dirigir al poble de Morera del Montsant, on vam poder gaudir de les vistes i d’un passeig pel poble, que per l’època i el temps, no ens va ensenyar gaires veïns.

Si voleu informació per anar a visitar la Cartoixa (horaris, preus i visites guiades), consulteu aquí.

Si parlem de Sant Joan Despí segurament tothom pensarà en la Televisió de Catalunya o fins i tot en els darrers anys en la nova ciutat esportiva del FC Barcelona, però Sant Joan també la podríem destacar, a part de ser la localitat de l’Ana, per posseir una ruta modernista al voltant d’una de les figures més representatives del modernisme català, Josep Maria Jujol i Gibert, que curiosament és un fills il·lustres de la ciutat de Tarragona, ciutat natal d’en Francesc, es a dir del qui us escriu. Més informació de Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949) a la Wikipedia.

El darrer diumenge de cada mes el Centre Jujol organitza una ruta pels edificis modernistes més significatius de Sant Joan Despí. Durant dues hores el guia et va fent voltar pel poble i definint la personalitat de l’arquitecte Jujol mitjançant les seves construccions que són explicades mentre dura la visita pels carrers. Però no tot es veure l’arquitectura exterior, sinó també, durant aquesta ruta es visiten per dintre dues de les obres més significatives de Josep Maria Jujol, Can Negre i la Torre de la Creu.

Torre de la Creu (1913)

Aquesta és la primera casa que Jujol construeix al poble de Sant Joan Despí. Josefa Romeu, la promotora, li dóna absoluta llibertat. El resultat són dues cases simètriques projectades a partir de la intersecció de cinc cilindres que juguen amb les proporcions i alçades com si es tractés d’una escultura amb múltiples òptiques diferents.

Can Negre (1915-1930)

Pere Negre encarrega la transformació de l’antiga masia. Jujol afegeix les golfes i crea una nova façana. La inscripció de lloança, l’esgrafiat com a metàfora d’un mantell i, fins i tot, el balcó convertit en una carrossa suspesa en l’aire, formen part d’un homenatge a la Mare de Déu. L’interior destaca per la seva plasticitat, l’escala i la capella.

L’itinerari, que com he dit abans es realitza el darrer diumenge de cada mes, té un preu de 5 euros per persona. Jo al menys us ho recomano molt.

Podreu trobar més informació i reservar en la següent direcció.

Ja fa un mes que vam gaudir d’aquest exquisit sopar gràcies a un altre vale descompte que vam adquirir.

Aquest cop va ser a través de la web Groupalia, on oferien un menú “gourmet” per a dos a aquest restaurant situat a la Part Alta de Tarragona.

Es troba a un carrer pel darrere de la Plaça de la Font i l’Ajuntament. Un carrer pel que a simple vista passa poca gent, però al que jo, com a mínim, us aconsello passar i entrar.

No vam tenir problema en reservar, i vam decidir que fos a la nit. Crec que ho vam encertar, perquè el lloc és càlid i amb un to romàntic, que fa que puguis gaudir del teu àpat amb la complicitat del teu acompanyant.

Jo la veritat és que vaig estar molt agust, en un raconet al fons del local. L’ambient i la temperatura, molt agradables, i el tracte, molt bo!
En acabar ens van oferir ensenyar-nos la part d’abaix del local, on tenen un parell de menjador per fer àpats en grup en un ambient més íntim….
… ens va donar alguna idea per si hem de celebrar quelcom un dia…. ;)

I bé, anem al que interessa: el menú:

Per començar vam tastar una amanida de formatge de cabra amb sucre, nous, cansalada, gotes de melmelada de tomàquets i prèssecs secs rehidratats amb té verd, canyella i claus.
Havia de ser per compartir, però el cert és que ens van posar una per a cadascú.

El plat principal podíem escollir entre:
- Cuixa d’ànec de femella de coll verd confitat en oli d’oliva verge extra al forn amb salsa d’Oporto, prunes i pinyons.
- Morro de bacallà Gadus Murua amb ceba caramelitzada, panses, farigola i all-i-oli lleuger.

La veritat és que no ens va costar gaire decidir, i només comprar el vale ja sabíem que tots dos agafaríem ànec! :D I…. mmmmm que bo!!

Per postres vam degustar un tiramisú, però en got.
La veritat és que a mi el tiramisú no em mata, perquè té cafè, i el cafè… no m’agrada. Però la veritat és que estava molt bo… :)

Amb el menú també ens entrava la veguda, o dues copes de vi o dues aigües.

Ens vam decantar per l’aigua, perquè després vam anar a fer una cervesa al Candil, un bar a la Plaça de la Font.

Us hem de dir que vam veure a l’entrada del local que el menú degustació té més plats per escollir, i té un preu de 19€ per persona, si no recordo malament. (Sino que em corregeixi en Francesc).

Nosaltres vam gaudir-ho per 19€ tots dos amb tot el que us he comentat abans.

Sens dubte és un lloc al que tan amb vale com sense, tornaríem.

Si hi aneu, comenteu-nos què us sembla ;)

Després de passar el dia a Cardona (visita que us vam explicar en l’anterior entrada), ens vam disposar a anar una mica més al nord, a la capital del Berguedà, Berga. Tot i que a Cardona els temps ens va respectar, no podem dir el mateix a Berga, el poble ens va rebre amb fred, i una neu que va enfarinar els carrers de la vila.

Vam realitzar un passeig pel centre de la vila amb la companyia del paraigües, després de registrar-nos a l’hotel. Degut al temps no vam poder gaudir massa de la tarda-nit, així que vam aprofitar per anar a dormir aviat i així esperar un millor temps pel diumenge. Així va ser, el dia va amaneixer amb sol, tot i que els vidres del cotxe es trobaven glaçats pel fred de la nit. Després de mirar opcions, vam optar per pujar al Santuari de Queralt, un dels llocs més destacables del municipi de Berga.

El Santuari es troba situat a 6 km del centre urbà, dalt d’un cim, així que el més pràctic es adreçar-se amb cotxe fins allí. Però la sorpresa ens la vam trobar a mig camí, ja que a partir d’allí la carretera estava completament gelada i ens va ser impossible seguir amb el vehicle. Vam aparcar el cotxe a un pàrquing, i vam fer la resta del camí a peu, muntanya amunt entre els arbres. El paisatge era magnífic, sol al cel, neu sobre el camí i salutacions a la gent que com nosaltres havíem optat per un passeig matiner pel turó. La passejada és va fer còmode, tot i la pendent, així que en poc més de mitja hora vam fer els 3 km que separaven l’aparcament del Santuari.

El Santuari de Queralt està situat al vessant oriental del Castellberguedà, cim de la serra de Queralt, a una alçada de 1200 metres. L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà. El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí al seu moment l’hospederia del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments. Hom considera igualment part del Santuari l’església de La Cova on, segons la llegenda, un pastor de Vilaforniu trobà la imatge de la Mare de Déu el segle XIV. El primitiu santuari fou construït el 1386 pel mercader berguedà Francesc Garreta i estigué a càrrec de donats i ermitans, sota la responsabilitat del rector de Sant Pere de Madrona o d’un capellà custodi. L’església actual d’estil barroc es va inaugurar el 21 d’octubre del 1741. La construcció havia començat el dia de Sant Marc de l’any 1725. L’obra va ser dirigida per Francesc Morató i per Josep Julià, sobre uns plànols de Josep Arnau de Barcelona. El retaule major era obra de Josep Sunyer.

Vam començar a observar que el temps començava a canviar un altre cop, així que vam fer la tornada a peu abans de que ens pogués sorprende una nova pluja o nevada. Vam dinar a mig camí i ens vam adreçar a Caldes de Montbui, on vam fer la darrera parada d’aquest cap de setmana. Després de veure el nucli antic, les termes romanes, i la Font del Lleó, d’on l’aigua brolla a 74ºC, ens vam disposar a fer la tornada cap a casa, tot esperant una nova escapada.

Una de les escapades de cap de setmana que hem fet darrerament, va ser a la Catalunya Central, més concretament al Bages i el Berguedà. La primera aturada en el camí d’aquest viatge era a Cardona (Bages) i com a bons turistes només arribar a la vila, ens vam dirigir a l’oficina de turisme, on una noia amb una simpatia més que discutible, ens va informar del que podíem fer en el poble.

No calia ser massa avispat per saber el que la noia ens acabaria recomanant: 1) una visita a la vall salina, mines de sal que porten prop de dues dècades tancades, però que en els anteriors 2000 anys havien fet de Cardona una vila molt rica, tot i trobar-se en un lloc de continus conflictes, ja que cal recordar que pel terme municipal passa el Riu Cardener, frontera natural amb els musulmans abans de la reconquesta cristina; i 2) realitzar un tomb pel Castell de Cardona, situat a cap damunt d’un turó adjacent al centre de la vila on es pot veure gran part de la Catalunya central. Ja que no disposàvem de massa temps, i que no podríem veure les dues coses, vam optar per apropar-nos a les muntanyes de sal però no entrar en el seu interior i realitzar una visita guiada complerta pel Castell de Cardona.

El castell de Cardona és un castell d’estil romànic i gòtic considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya. Va ser construït a l’any 886 per Guifré el Pilós. I després de segles de continues reformes i ampliacions, en el segle XV, els seus habitants, els Ducs de Cardona, van ser considerats la nissaga més important de la Corona d’Aragó, tot just darrera de la Casa Reial. Per això se’ls anomenava reis sense corona, gràcies en bona part per la riquesa que s’obtenia de la vall salina. Després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V, després d’una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, i que va concloure una setmana després de caure la capital catalana, el 18 de setembre. Actualment el castell acull el parador de turisme Ducs de Cardona.

Ens vam apuntar a una visita guiada, on la guia ens va explicar tot això i molt més, i vam poder entrar a l’interior de dues de les parts més significatives de tota la fortalesa, la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d’alçada i més de 10 metres de diàmetre i l’església romànica de Sant Vicenç, obra construïda entre el 1029 i el 1040.

Després de realitzar la visita al castell (duració d’una hora) i de menjar al centre de Cardona, vam baixar el dinar amb un petit passeig pels seus carrers, tot fent temps per seguir el nostre viatge una mica més cap al nord, al municipi de Berga, lloc on vam passar el segon dia d’aquest cap de setmana per la Catalunya central.